A mesura que et fas gran no només guanyes experiència de la teva vida sinó també d’observar la dels altres. Hi ha gent amb més capacitat d’empatia i d’altra que no tant però, ens agradi o no, la relació amb els altres és una constant. Quan ets més petit intentes copiar als altres per ser integrat al grup, però a mesura que et vas fent gran vas prenent posicions pròpies, i pel que observo de gent més gran que jo, acabes fins i tot relativitzant molt allò que veus i fas més el que tu creus.
Si us agrada com a mi el fet d’observar els altres, haureu vist i descobert coses que mai haurieu dit que una persona podia arribar a pensar o a fer, i l’autocontrol que has d’anar treballant per ser capaç d’entendre la gran diversitat que formem, és interessant però sovint és esgotadora. Jo que sóc un malalt de l’observació i la posterior crítica, a vegades no ben rebuda, m’he fixat que si parlem de comunicació, el principal problema que tenim, és que no ens escoltem.
A mi m’agrada parlar molt, cert, però amb el temps estic aprenent a callar tot i que encara tinc molt marge de millora. Quan era més jove m’incomodaven molt els silencis i sempre havia d’omplir aquell buit dient alguna cosa, a poder ser enginyosa, perquè la conversa no defallís. Amb el temps m’adono que hi ha gent que mai diu res, mai opina, mai es queixa, o simplement parla a partir del que han dit els altres. Fins ara em pensava que eren tímids però començo a entendre que hi ha gent que necessita el seu temps per dir el que pensa.
El problema és que gent com jo no els deixem marge suficient perquè diguin la primera paraula i això és un problema. La gent que no diu res a vegades és la gent que, quan parla, diu les millors idees, però si no els deixem espai, no ho faran. Això en un grup de treball en qualsevol àmbit de la vida, és un element a corregir, perquè com sempre diem, tothom pot aportar el seu granet de sorra, però si no tenen ocasió de fer-ho, els perdrem.
Connectacts o desconnectats?
Però si anem més enllà en el grau d’observació dels que ens envolten us adonareu que la majoria de persones tenen ganes d’explicar les seves coses i poc d’escoltar les dels altres. És un fet cada vegada més freqüent i preocupant. Certament estem vivint l’època de la història on estem connectats per més canals, però paradoxalment és quan més necessitat tenim de ser escoltats. Perquè? doncs la meva opinió és que la majoria de canals que fem servir per comunicar-nos són de baix nivell de profunditat, on primen els missatges curts, els likes o les imatges. I quan tenim un problema personal important, és molt complicat d’explicar amb una imatge o poques paraules, necessitem ser escoltats una estona llarga i això ara no és tant habitual com abans.
Les converses “presencials” fent un cafè per sort no s’han perdut però, hi ha certes persones que mai poden fer un cafè llarg amb una altra i acaben per guardar-se per a ells mateixos allò que realment els preocupa. De cara enfora, sobretot a les xarxes socials, publicaran tot tipus d’informacions estridents, sorprenents o mainstream per aparentar una certa normalitat social, però el que realment voldrien, seria una conversa amb tranquilitat i la gran majoria mai ho diran.
L’interès pels altres
Poca gent pregunta, com estàs? i realment espera saber-ho de veritat. Ens movem massa amb convencionalismes i fórmules preestablertes i, a vegades, cal crear espais on no n’hi han. Potser pensareu que exagero però és que no parlo de la família o la gent més propera, parlo d’aquells companys de feina, veïns, botiguers i altres persones que passen pel nostre costat com si fossin transparents. Les veiem cada dia però mai ens hem parat a parlar-hi més d’1 minut. Ens estem educant en la desconfiança i la fredor pròpies d’una societat cada vegada més competitiva on mostrar el nostre interior és signe de feblesa, i això no ens porta a cap bon port.
Tothom té necessitat de ser escoltat, encara que aparentment siguin persones fortes i segures, tots tenim maldecaps, problemes i pensaments que requereixen una conversa tranquila, sense intromissions ni mòbils, on poder compartir allò que ens preocupa. Siguem capaços de crear aquests espais en una vida atrafegada i plena de moments per no pensar. Els altres ens ho agrairan.