Publicar les nostres vides a les xarxes és, sociològicament parlant, una exposició pública indiscriminada de la que no en tenim massa coneixement ni consciència. És una cosa relativament nova, que no hem après enlloc, que cadascú interpreta a la seva manera, i on ens costa molt visualitzar l’afectació que té en els altres.

Sovint el que acostumem a publicar és una suposada felicitat, uns fets que en el cas que siguin reals, són totalment esviaixats respecte com som en realitat perquè volem mostrar una cara amable aparentant una fortalesa inexpugnable però, en el fons, tots sabem que no és així. Poca gent publica les seves misèries excepte si amb això aconsegueixen rebre més atenció per part dels altres, més likes. En el fons busquem constantment ser els protagonistes i que la gent ens estimi. 

Els adolescents i les xarxes

És sorprenent veure com vestim els nostres posts a les xarxes d’una poesia que després en persona no tenim i que forcem perquè ens preocupa la percepció que tindran els altres del que diem. Un post que no té cap like crea una angoixa a la persona que el publica totalment prescindible, sobretot als adolescents que estan en una etapa de la vida on necessiten l’acceptació dels altres per poder viure. 

De fet això sempre ha passat i quan en un grup d’adolescents no erets acceptat ho notaves, però ara amb l’aparador digital queda per escrit davant de tothom i, a més a més, és un públic molt més ampli que inclou adults que abans mai estaven en els cercles d’adolescents on això passava. Vigilem amb això perquè estem descobrint sensibilitats que abans no havíem percebut i l’anonimat relatiu que hi ha a internet ens envalentona a opinar sobre temes que a la cara no seríem capaços de dir o de fer.

En les meves conferències a adolescents els poso sempre el mateix exemple, serieu capaços/es de dir o mostrar el que pengeu a les xarxes davant d’un auditori amb tots els vostres 500 amics digitals al davant? no? doncs a les xarxes no ho feu perquè també hi són. Em miren sorpresos i segurament pensen que no sé el que em dic. 

Pels adolescents les xarxes són un joc, un joc sense límits, de reptes constants, de comparacions, de mofa, de fer allò que l’altre mai s’atreviria a fer i forma part del seu procés de creixement online i offline, però la diferència amb l’offline és que no tens l’altra persona al davant i pots ser molt més cruel. Només cal escoltar el tipus de comunicació que tenen entre ells en un joc online, encara que siguin amics personals en la vida real. Cal fer-los conscients que l’endemà veuran a aquells nens a l’escola i si s’han insultat el dia abans això hi serà present. No tenim dues vides paral·leles, som la mateixa persona.  

Ets el que publiques

Per altra banda certifico que hi ha una vergonya escènica brutal els nostres dies, la gent té por de parlar en públic, de mostrar el seu cos davant d’una audiència, però a les xarxes són uns kamikazes. Jo no ho trobo normal. Abans si erets tímid ho eres a tot arreu o a l’inrevés, ara hi ha gent que en persona són pausades, reflexives, no parlen gaire, i en canvi a les xarxes són una altra persona. Aquesta falsa dualitat és difícil de gestionar i descol·loca a la gent. 

Per això és molt important que parlem als nostres infants i joves sobre quina personalitat digital volen tenir, independentment, de com siguin a la vida real. Pels que NO et coneixen en persona, el que publiques és el que ets, no hi ha més volta de full. Després tu pots intentar canviar aquesta percepció però és complicat. De fet és cada cop més habitual tenir amic dels dos bàndols, l’online i l’offline. 

El Whatsapp

També caldria revisar les comunicacions escrites, el Whatsapp, fòrums o similars. Generem una gran quantitat de desinformació i de malsentesos. Si no en sabem d’un tema callem. La gent té ganes de parlar, de parlar del que no sap, d’opinar sempre sense base i de generar informació que no se sap d’on ve. És un problema greu que caldria anar mesurant.

El problema de la comunicació escrita és el temps d’execució entre que escrius tu i escriuen els altres i les respectives respostes. Quan parlem cara a cara, si l’altre contesta, esperem que acabi, però quan ho fem per escrit no. Si fem 4 preguntes seguides a quina resposta de l’altre correspon cada frase? a vegades queda clar però a vegades no. Queda molta informació per respondre, i si l’altre no ho fa ràpid, exigim. 

En el fons estem més connectats o més desconnectats? pense-m’hi.

 

Si sou pares, mares o educadors doneu un cop d’ull a aquesta pàgina: www.pantallasamigas.net

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies