És una realitat que estem immersos en l’era de l’ansia, de la pressa, ho volem tot ja, per ahir, sense espera i, malgrat tot, seguim sent còmplices de la nostra propia histèria. Sento dir-vos que les persones no estem dissenyades per córrer sempre, ni els esportistes d’elit ho fan. Cal parar de tant en tant per reposar i agafar inèrcia de nou. El que encara no hem après és a com fer-ho. Aquest ritme que ens estem imposant els uns als altres provoca que ens fallin els nostres paràmetres de control o que estiguin descompensats, això ens fa menys eficients i al capdevall més insegurs, envers els altres i nosaltres mateixos.
Tot s’ha convertit en una competició, en la majoria dels casos totalment inútil, però és la droga que aquesta societat en la que vivim ens diu que hem de consumir. Aquesta manera de prendre’ns la vida és totalment insostenible, crea moltíssimes frustracions i en alguns moments ens bloqueja completament. Sovint culpem a la velocitat dels canvis de la nostra societat, de la tecnologia, etc. però aquest no és l’únic problema.
La tecnologia certament va avançant a una velocitat que no podem assumir, però és que el veritable error, és que vulguem seguir aquest ritme. Durant tots els segles anteriors també hi ha hagut canvis “tecnològics” des de la impremta, a l’electricitat o els vehicles de motor, en cada moment la societat ha quedat descol·locada i, malgrat veien que era “el progrés” molts no hi estaven d’acord i d’altres els costava adaptar-s’hi. És absolutament normal, som animals de costums i ens costa canviar les nostres maneres de fer. Alguns dels invents al cap dels anys es veia que eren útils i d’altres no, i per sel·lecció natural-social, seguien o morien. Actualment el temps entre “els invents” és immesurable i simultàniament surten milers de coses alhora que, en alguns casos, ni sabrem mai que han existit.
Progrés i innovació penso que són dues paraules molt mal emprades perquè no sempre progressem endavant i no sempre el més nou és millor que el que ja teníem però no ho pots dir perquè et titllen d’antic. Jo com que estic força al dia amb les novetats tecnològiques em sento amb prou llicència per ser crític quan veig que alguna novetat no millora el que ja teníem, i és clar em puc equivocar, però per la majoria de la gent creu que allò que és nou és millor que el que ja hi havia.
Us posaré un exemple; quan jo era petit, als anys 80, quan compràvem un refresc d’ampolla a la bodega, després de beure el retornàvem buit a l’establiment i a sobre ens donaven 5 pessetes per l’envàs. Aquella ampolla retornava al fabricant, les rentava i les tornava a omplir per vendre. Això no era més reciclatge que tot el sidral de contenidors de vidre escampats arreu del territori, amb camions dia i nit recollint el vidre, consumint gasoil i després plantes de reciclatge a tota màquina per acabar tenint una altra ampolla de vidre buida? no sóc expert del tema però, a mi em sembla que no hem avançat. Potser pel que fa als plàstics i altres residus sí però, pel que fa al vidre, a mi em semblava un sistema més àgil, menys contaminant i més sostenible.
Durant molts anys m’he dedicat a assessorar startups tecnològiques sobretot d’apps i sempre els feia la mateixa pregunta; això que heu pensat aportarà alguna cosa a la humanitat? em miraven amb cara d’incredulitat però, si la resposta era no, els deia que no fessin l’app o el que fos. És que de coses ens en sobren i, si no afegim valor al món, n’estem traient. No tenim temps per perdre amb foteses.
En que deriva tot això? doncs que com a éssers humans limitats que som, si la innovació no és útil genera desconfiança, acabem perdent la paciència i això provoca la radicalització de pensament i, per conseqüència potencia l’egoïsme. Ostres quantes coses! m’explicaré.
D’entrada, de forma natural quan no ens sentim hàbils en un nou entorn, tendim a menysprear-lo. Si veiem que allò esdevé massiu, malgrat ens pesi, no tenim més remei que entrar-hi més d’hora o més tard. Quan per fi ens hi posem, ja anem tard, i la sensació d’ineptitud és alta i com que, quan vam estudiar ens van dir que amb allò ja seríem hàbils per la vida i ara ens adonem no estem massa preparats per l’aprenentatge continuat, defallim.
Mireu, la insatisfacció avui en dia és una constant i si no pacifiquem aquest àmbit no ens en sortirem. Mirant la cara de la gent pel carrer o a les empreses, t’adones que tothom porta una cuirassa per repel·lir tot el que sigui forani, no previst, i l’egoïsme s’apodera del dia a dia. Te n’adones conduint, fent cua a una botiga, a la feina, tothom va a la seva i poca gent respecta les regles. En el fons no som mala gent simplement intentem sobreviure, l’entorn és competitiu, agressiu, i la tendència natural és a protegir-se. Per això és vital que ensenyem als més petits a crear un nou escenari on sàpiguen equilibrar millor les emocions, respectar als altres, resoldre els problemes, saber empènyer i saber cedir i tot un seguit d’elements que, com diem els escoltes, puguin deixar un món millor de com l’han trobat. Amén.