Vols muntar un negoci?

cover

És habitual en el nostre entorn sentir parlar malament dels “jefes” o dels empresaris, sovint perquè els considerem poc qualificats per liderar el projecte o perquè suposem que actuaran de mala fe cap als treballadors. És innegable que hi ha gent de tot tipus però m’agradaria trencar una llança a favor de les persones que tenen la valentia, sí la valentia, d’engegar un projecte empresarial o negoci. 

La definició del DIEC per a mi és queda molt curta. Persona que dirigeix o que té part en una empresa. Persona que té al seu càrrec d’executar certs treballs, de subministrar quelcom, de dirigir certs serveis”. És una definició funcional operativa que obvia molts altres elements que té un empresari/ària, segons el meu punt de vista.

Què és un empresari/ària

Un empresari per a mi és una persona que creu que una idea pot ser exitosa, canviarà el món i pot generar diners. A tal efecte decideix arriscar i abocar gran part del seu patrimoni econòmic i, per anar bé, gairebé tot el seu personal. 

Quan comences a muntar una empresa TOT són problemes, costos i patiments. Sobretot els dos primers anys. En molts casos estàs sol, no pots contractar personal i t’ho has de fer tot tu mateix. Aquesta fase és molt insatisfactòria però s’ha de passar. Si superes aquest període inicial tens moltes més opcions de que la cosa sigui reeixida, si amb dos anys no vas bé, el millor és tancar.

És molt habitual començar una empresa sense tenir sou i això no es pot allargar massa perquè, a banda que has de viure, estàs falsejant l’èxit de la proposta. Si et surten els números però tu no cobres, no ho estàs fent bé. 

Les PIMES a Catalunya

Les famoses PIMES (Petites i mitjanes empreses) representen el 99,8% de les empreses catalanes, el 62% del VAB (valor afegit brut) català exceptuant l’administració pública, defensa i Seguretat Social, i el 70,1% del total d’ocupació. (veure font)

Una PIME és aquella empresa que té menys de 250 treballadors, la seva facturació no supera els 50 milions d’euros i el seu balanç general és inferior a 43 milions d’euros, però en realitat el 98% de les pimes catalanes tenen menys de 50 treballadors, i si anem més al detall, el 95% menys de 10. 

Si desgranem aquestes dades veiem el següent:

Per tant si estem parlant de que gairebé el 95% de les empreses catalanes tenen menys de 10 treballadors, visualitzeu mentalment quin tipus d’empreses poden ser. No són ni Googles, ni La Caixa, ni Mango…són autònoms, botiguers, petits despatxos i gent que fa serveis al detall. Aquesta és la realitat del país. Jo sempre dic, amb to irònic, que som un país de botiguers, on cadascú té la seva paradeta i intenta sobreviure. Som poc de la cultura de fer unions de petites empreses per crear-ne d’altres més grans, i això és competitivament poc eficaç.

Aquell qui ha provat de muntar un negoci sap que no és gens fàcil, i que 9 de cada 10 negocis que es comencen, es queden a mig camí. Per tant hi ha molta gent que no aconsegueix ser empresari. Perquè deu ser tant difícil doncs?

Perquè no funcionen alguns negocis

El problema dels negocis que no funcionen per a mi és en general la mala percepció inicial que es té de l’èxit que tindrà una idea. Mireu, sobre el paper tot és molt bonic i la realitat és una altra. En el procés de creació d’una empresa poc gent fa un anàlisi crític real d’aquella idea, acostumem a autoenganyar-nos i fent números molt optimistes que després no es poden cumplir.

Per anar bé, cal fer una previsió econòmica inicial tenint en compte els màxims costos que hauràs d’assumir, contrastat amb els mínims ingressos si la cosa no va tant bé com esperaves al principi. El resultat d’aquesta operació et donarà el temps que tens per poder aguantar amb pèrdues i quin és el punt de dolor on hauries de tenir beneficis. Si no ho comptem així, ens estem fent un flac favor. Un cop fet això sabràs que tens, per exemple 10 mesos de coll per poder començar a “guanyar diners”.

Segur que haureu pensat veient algunes botigues que s’obren al vostre barri, “aquests no duraran gaire”. En la majoria dels casos, al cap d’uns mesos, comprovem que era així, i en molts pocs casos ens equivoquem. Llavors doncs, QUÈ tenen al cap les persones que arrisquen tant obrint aquell negoci? costa d’entendre.

El càlcul màgic abans d’obrir un negoci

De fet hi ha un càlcul molt ràpid de fer per veure si un negoci (petit) pot funcionar i jo crec que molta gent no el fa abans de muntar-lo. És aquest:

QUIN és el màxim de vendes / facturació pots fer si vens TOTS els teus productes en un mes, per exemple? 3.000 €? ok. Quins costos fixos tens cada més, local, personal, suministres, materies primeres, etc.? 2.500 €? doncs això no funcionarà segur. Perquè? doncs perquè la majoria de mesos no vendràs TOTS els productes que tens i, si ho fas, només guanyaràs 500 €. Dic només perquè en un negoci hi ha imprevistos, reparacions, indemnitzacions, impagats, nous impostos, etc.. que cal assumir amb aquest suposat marge.

El gran problema de les empreses és el cash flow o tresoreria, el fet de tenir liquiditat per poder pagar quan toca. Cobrar, no sempre es cobra quan toca, i per tant cal tenir diners per assumir despeses i compres, o no podràs funcionar. Els bancs tenen pòlisses de crèdit i altres serveis financers que ajuden temporalment a poder assumir això, però el millor és dependre de tu mateix i això no es fa amb marges petits.

Algú pensarà que sóc exagerat però parleu amb gent que tingui negocis i us ho explicarà. És molt complicat sobreviure.

Elements a tenir presents per muntar un negoci

El primer que et cal és elaborar bé un argumentari del que vols fer, contrastar-lo amb gent que no siguin del teu entorn proper, i si després de tot això, la idea segueix en peu, mirar quina és la millor manera per tirar-ho endavant. Has d’estar disposat a acceptar crítiques, fins i tot destructives, perquè un cop engegis la realitat serà molt més dura que les opinions que t’han donat.

A nivell econòmic, d’entrada per iniciar un negoci és mala estratègia tirar de diners de familiars i/o amics. El més possible és que no els hi puguis tornar i perdràs l’amistat. Per tant has de veure com pots aportar tu el capital inicial. Si no el tens, potser no has d’emprendre un negoci encara i et cal fer diners treballant per altres, i mentrestant anar madurant la idea. Si tens capacitat econòmica, o la inversió és assumible per a tu, fes el càlcul màgic explicat en un paràgraf anterior, i tira endavant.

Per tirar endavant un negoci, a banda de temes legals, cal pensar MOLT bé l’estratègia comercial, o sigui QUI et comprarà el que ofereixes i quants diners estan disposats a pagar per allò. Posteriorment caldrà que elaboris arguments de venda per convèncer a aquest col·lectiu. No facis el que a tu t’agradaria sentir, si no el que els teus possibles clients necessiten rebre per comprar el teu producte o servei. Aquest error és molt freqüent. Mireu enfora no endins.

És MOLT important que vagis controlant els ingressos i sobretot les despeses des del primer dia encara que no moguis gaire diners. T’adjudarà a tenir la mecànica depurada per quan moguis quantitats superiors. Deixa’t aconsellar per un gestor a nivell legal i tu centra’t en el que domines.

**Si malgrat tot decideixes tirar endavant una negoci, et desitjo tota la sort del món, però la sort té poc a veure amb els negocis, cal a part de tenir una bona idea, perseverància, constància, il·lusió, capacitat i treball. La resta arribarà sol.

Et dic que sóc feliç (like)

cover

Publicar les nostres vides a les xarxes és, sociològicament parlant, una exposició pública indiscriminada de la que no en tenim massa coneixement ni consciència. És una cosa relativament nova, que no hem après enlloc, que cadascú interpreta a la seva manera, i on ens costa molt visualitzar l’afectació que té en els altres.

Sovint el que acostumem a publicar és una suposada felicitat, uns fets que en el cas que siguin reals, són totalment esviaixats respecte com som en realitat perquè volem mostrar una cara amable aparentant una fortalesa inexpugnable però, en el fons, tots sabem que no és així. Poca gent publica les seves misèries excepte si amb això aconsegueixen rebre més atenció per part dels altres, més likes. En el fons busquem constantment ser els protagonistes i que la gent ens estimi. 

Els adolescents i les xarxes

És sorprenent veure com vestim els nostres posts a les xarxes d’una poesia que després en persona no tenim i que forcem perquè ens preocupa la percepció que tindran els altres del que diem. Un post que no té cap like crea una angoixa a la persona que el publica totalment prescindible, sobretot als adolescents que estan en una etapa de la vida on necessiten l’acceptació dels altres per poder viure. 

De fet això sempre ha passat i quan en un grup d’adolescents no erets acceptat ho notaves, però ara amb l’aparador digital queda per escrit davant de tothom i, a més a més, és un públic molt més ampli que inclou adults que abans mai estaven en els cercles d’adolescents on això passava. Vigilem amb això perquè estem descobrint sensibilitats que abans no havíem percebut i l’anonimat relatiu que hi ha a internet ens envalentona a opinar sobre temes que a la cara no seríem capaços de dir o de fer.

En les meves conferències a adolescents els poso sempre el mateix exemple, serieu capaços/es de dir o mostrar el que pengeu a les xarxes davant d’un auditori amb tots els vostres 500 amics digitals al davant? no? doncs a les xarxes no ho feu perquè també hi són. Em miren sorpresos i segurament pensen que no sé el que em dic. 

Pels adolescents les xarxes són un joc, un joc sense límits, de reptes constants, de comparacions, de mofa, de fer allò que l’altre mai s’atreviria a fer i forma part del seu procés de creixement online i offline, però la diferència amb l’offline és que no tens l’altra persona al davant i pots ser molt més cruel. Només cal escoltar el tipus de comunicació que tenen entre ells en un joc online, encara que siguin amics personals en la vida real. Cal fer-los conscients que l’endemà veuran a aquells nens a l’escola i si s’han insultat el dia abans això hi serà present. No tenim dues vides paral·leles, som la mateixa persona.  

Ets el que publiques

Per altra banda certifico que hi ha una vergonya escènica brutal els nostres dies, la gent té por de parlar en públic, de mostrar el seu cos davant d’una audiència, però a les xarxes són uns kamikazes. Jo no ho trobo normal. Abans si erets tímid ho eres a tot arreu o a l’inrevés, ara hi ha gent que en persona són pausades, reflexives, no parlen gaire, i en canvi a les xarxes són una altra persona. Aquesta falsa dualitat és difícil de gestionar i descol·loca a la gent. 

Per això és molt important que parlem als nostres infants i joves sobre quina personalitat digital volen tenir, independentment, de com siguin a la vida real. Pels que NO et coneixen en persona, el que publiques és el que ets, no hi ha més volta de full. Després tu pots intentar canviar aquesta percepció però és complicat. De fet és cada cop més habitual tenir amic dels dos bàndols, l’online i l’offline. 

El Whatsapp

També caldria revisar les comunicacions escrites, el Whatsapp, fòrums o similars. Generem una gran quantitat de desinformació i de malsentesos. Si no en sabem d’un tema callem. La gent té ganes de parlar, de parlar del que no sap, d’opinar sempre sense base i de generar informació que no se sap d’on ve. És un problema greu que caldria anar mesurant.

El problema de la comunicació escrita és el temps d’execució entre que escrius tu i escriuen els altres i les respectives respostes. Quan parlem cara a cara, si l’altre contesta, esperem que acabi, però quan ho fem per escrit no. Si fem 4 preguntes seguides a quina resposta de l’altre correspon cada frase? a vegades queda clar però a vegades no. Queda molta informació per respondre, i si l’altre no ho fa ràpid, exigim. 

En el fons estem més connectats o més desconnectats? pense-m’hi.

 

Si sou pares, mares o educadors doneu un cop d’ull a aquesta pàgina: www.pantallasamigas.net

Antitulitis

foto

Anar a l’escola és important per diversos motius; el primer descobrir que hi ha coneixement que no s’aprèn a casa, que hi ha coses més enllà del que tens aprop i que no totes t’agraden. L’escola hauria de despertar la curiositat i les ganes d’aprendre allò que no és necessariament imprescindible per viure, vull dir, és evident que hem d’aprendre a caminar, a parlar o a respirar per sobreviure, però en principi fer matemàtiques o història, per dir-ne unes, no . La raça humana va viure molts anys sense fer cap assignatura concreta. S’aprenia dels adults i de l’experiència i no es donaven títols.  

També és important anar a l’escola per la sociabilització que comporta conviure amb companys/es que són diferents a tu, t’obliga a reposicionar-te constantment, a acceptar o no les diferències, a lluitar, a comparar-te amb els altres, a tenir adults a prop que no són de la teva família, créixer, etc. fins aquí estarem d’acord.

Els títols etiqueten als col·lectius

El problema és més tard quan a canvi d’anar a l’escola o a la universitat et donen un títol. Els títols són convenis establerts per l’Estat, que teòricament certifiquen el grau d’aptitud que tens com a persona. Aquí comença el problema. D’entrada tots sabem que dins d’una classe hi ha molts diversos tipus de persona tant intel·lectualment com d’actituds i capacitats, PERÒ totes obtenen el mateix títol, per tant s’iguala als éssers en un grup uniforme cada certs anys al final de cada etapa. L’escola actual, per sort, vetlla més per aquestes altres capacitats de l’individu, però oficialment el títol és el mateix. 

El mercat laboral

Quan vas al mercat laboral t’adones que el primer que et pregunten és de quin tipus ets, o sigui, quins títols tens. I amb això anem tirant. Pel camí va quedant gent amb capacitats molts interessants i importants per moltes professions però que no van ser capaces d’assolir acadèmicament aquell guardó. Què passa amb aquesta gent? doncs la majoria acaben fent feines, anomenades menors, perquè les normes socials els diuen que ells/es no són prou vàlids per aspirar a més.

Per sort n’hi ha molts que trenquen aquestes barreres i, lluitant molt, aconsegueixen tenir èxit professional ple. M’agradaria veure’n alguns exemples per tal d’inspirar a tothom a treballar fort i lluitar pels seus somnis. TOTHOM és vàlid per alguna cosa i sentir de petit que no pots formar part del sistema perquè no tens títols és un calvari.  

Gent que no té cap titulació superior i que formalment no serien aptes:


FERRAN ADRIÀ (Cuiner)
Volia estudiar la carrera d’empresarials, però als 18 anys deixa els estudis a mig grau d’FP per dedicar-se a fregar plats. Posteriorment comença a aprendre a fer de cuiner des de baix fins arribar a ser el millor cuiner del món.

https://elbullifoundation.com/biografia-ferran-adria

LEO MESSI (Futbolista)
Ja a Barcelona estudia a l’escola Lleó XIII, per on han passat molts jugadors de la masia, però a 4rt d’ESO decideix deixar els estudis per dedicar-se plenament al futbol. 
https://ca.wikipedia.org/wiki/Lionel_Andr%C3%A9s_Messi

AMANCIO ORTEGA (Empresari tèxtil)
Nascut a un poblet de Lleó, de ben petit es va haver d’espavilar i va començar a treballar de repartidor d’una botiga de camises i posteriorment a una merceria. Als 12 anys va deixar els estudis. És l’home més ric d’Espanya i un dels homes més rics del món.
https://www.biografiasyvidas.com/biografia/o/ortega_amancio.htm

GEORGE CLOONEY (Actor)
No li agradava estudiar i tenia la idea clara de ser jugador professional de beisbol però, als 16 anys va veure que no ho seria. Com que el seu pare era un important periodista de TV, es va apuntar a la universitat de Kentucky per fer periodisme però en poc temps ho va deixar per ser actor. Els primers anys va guanyar-se la vida venent sabates i recollint tabac en plantacions. 
https://www.biography.com/people/george-clooney-9251385

STEVE JOBS (Empresari tecnològic i visionari)
Després d’acabar l’institut, tenia curiositat per la tecnologia i va matricular-se la universitat Reed College a Portland (Oregon) on va durar 6 mesos, després va anar d’oient 18 mesos més però no va aconseguir cap títol. 2 anys després troba feina de tècnic a l’empresa de videojocs Atari Inc. La història posterior ja la sabem.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Steve_Jobs

WALT DISNEY (Productor, director, guionista i animador)
De familia de grangers, inquiet i somiador, era un molt mal estudiant. No assistia gaire a classe perquè feia de repartidor de diaris i s’adormia. Quan hi anava estava tot el dia fent gargots en un paper. De ben jove es converteix en copropietàri d’una empresa de begudes carbonatades, a més a més ajuda al seu pare i a la tarda va a l’institut. Als 18 anys abandona l’institut per allistar-se a l’exèrcit, però no l’agafen. Falsifica la seva edat i s’apunta com a conductor d’ambulàncies. Als 19 anys troba feina fent anuncis per revistes i diaris i posteriorment crea una empresa gràfica que no acaba funcionant. Als 21 anys funda una nova empresa de curtmetratges que al cap d’uns anys es convertirà en Disney.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Walt_Disney

THOMAS ALVA EDISON (Inventor)
Als 7 anys el seu professor el considera un hiperactiu estúpid perquè fa massa preguntes i no aprèn ràpidament. El treuren de l’escola i a la seva mare decideix formar-lo a casa. Als 10 anys munta el seu primer laboratori personal, treballa repartint diaris, begudes, cigarrets i caramels i amb aquests diners compra una premsa d’impremta per fer un minidiari setmanal. Posteriorment prova diversos negocis i finalment als 37 anys crea el gran imperi Menlo Park amb laboratoris d’investigació i creació de patents.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Thomas_Alva_Edison

CARLES FRANCINO (Presentador de ràdio i TV)
Tot i que va iniciar la carrera de periodisme a la universitat la va abandonar perquè va trobar feina a Ràdio Tarragona. Posteriorment va passar per la Cope i per la Cadena Ser, abans de ser un dels membres de l’equip creador de Canal Plus. Ha fet una llarga carrera com a “periodista” però en realitat no té cap títol que ho acrediti.

WOODY ALLEN (Cineasta)
Als 14 anys aprèn a tocar el clarinet i als 16 ja comença a escriure acudits al The New York Post. Els 18 anys fa cursos a la universitat però al cap d’un any abandona els estudis perquè vol dedicar-se a escriure guions de ràdio, tv i acudits. 
https://ca.wikipedia.org/wiki/Woody_Allen


Un parell de reflexions finals

En cap cas defenso que no cal estudiar a la vida ni que ser ignorant sigui el camí, simplement vull fer palès que EL TALENT no el dóna ni el treu un títol, és un conjunt de moltes coses. Fixeu-vos que molts d’ells són perfils on la creativitat hi té un paper molt important i potser l’escola no estava preparada per atendre aquestes persones. Ho està ara? 

Per altra banda tots aquests cracks van saber trobar camins que els van portar a l’èxit, per tant PERQUÈ les empreses només contracten gent amb títols? no volen Steve Jobs, Woody Allens o Leos Messi? reflexione-m’hi.

foto
Disseny de foto y copyright – Pau Font

El progrés sostenible

progres

És una realitat que estem immersos en l’era de l’ansia, de la pressa, ho volem tot ja, per ahir, sense espera i, malgrat tot, seguim sent còmplices de la nostra propia histèria.  Sento dir-vos que les persones no estem dissenyades per córrer sempre, ni els esportistes d’elit ho fan. Cal parar de tant en tant per reposar i agafar inèrcia de nou. El que encara no hem après és a com fer-ho. Aquest ritme que ens estem imposant els uns als altres provoca que ens fallin els nostres paràmetres de control o que estiguin descompensats, això ens fa menys eficients i al capdevall més insegurs, envers els altres i nosaltres mateixos. 

Tot s’ha convertit en una competició, en la majoria dels casos totalment inútil, però és la droga que aquesta societat en la que vivim ens diu que hem de consumir. Aquesta manera de prendre’ns la vida és totalment insostenible, crea moltíssimes frustracions i en alguns moments ens bloqueja completament. Sovint culpem a la velocitat dels canvis de la nostra societat, de la tecnologia, etc. però aquest no és l’únic problema. 

La tecnologia certament va avançant a una velocitat que no podem assumir, però és que el veritable error, és que vulguem seguir aquest ritme. Durant tots els segles anteriors també hi ha hagut canvis “tecnològics” des de la impremta, a l’electricitat o els vehicles de motor, en cada moment la societat ha quedat descol·locada i, malgrat veien que era “el progrés” molts no hi estaven d’acord i d’altres els costava adaptar-s’hi. És absolutament normal, som animals de costums i ens costa canviar les nostres maneres de fer. Alguns dels invents al cap dels anys es veia que eren útils i d’altres no, i per sel·lecció natural-social, seguien o morien. Actualment el temps entre “els invents” és immesurable i simultàniament surten milers de coses alhora que, en alguns casos, ni sabrem mai que han existit.  

reixa

Progrés i innovació penso que són dues paraules molt mal emprades perquè no sempre progressem endavant i no sempre el més nou és millor que el que ja teníem però no ho pots dir perquè et titllen d’antic. Jo com que estic força al dia amb les novetats tecnològiques em sento amb prou llicència per ser crític quan veig que alguna novetat no millora el que ja teníem, i és clar em puc equivocar, però per la majoria de la gent creu que allò que és nou és millor que el que ja hi havia. 

Us posaré un exemple; quan jo era petit, als anys 80, quan compràvem un refresc d’ampolla a la bodega, després de beure el retornàvem buit a l’establiment i a sobre ens donaven 5 pessetes per l’envàs. Aquella ampolla retornava al fabricant, les rentava i les tornava a omplir per vendre. Això no era més reciclatge que tot el sidral de contenidors de vidre escampats arreu del territori, amb camions dia i nit recollint el vidre, consumint gasoil i després plantes de reciclatge a tota màquina per acabar tenint una altra ampolla de vidre buida? no sóc expert del tema però, a mi em sembla que no hem avançat. Potser pel que fa als plàstics i altres residus sí però, pel que fa al vidre, a mi em semblava un sistema més àgil, menys contaminant i més sostenible.  

Durant molts anys m’he dedicat a assessorar startups tecnològiques sobretot d’apps i sempre els feia la mateixa pregunta; això que heu pensat aportarà alguna cosa a la humanitat? em miraven amb cara d’incredulitat però, si la resposta era no, els deia que no fessin l’app o el que fos. És que de coses ens en sobren i, si no afegim valor al món, n’estem traient. No tenim temps per perdre amb foteses. 

En que deriva tot això? doncs que com a éssers humans limitats que som, si la innovació no és útil genera desconfiança, acabem perdent la paciència i això provoca la radicalització de pensament i, per conseqüència potencia l’egoïsme. Ostres quantes coses! m’explicaré.

D’entrada, de forma natural quan no ens sentim hàbils en un nou entorn, tendim a menysprear-lo. Si veiem que allò esdevé massiu, malgrat ens pesi, no tenim més remei que entrar-hi més d’hora o més tard. Quan per fi ens hi posem, ja anem tard, i la sensació d’ineptitud és alta i com que, quan vam estudiar ens van dir que amb allò ja seríem hàbils per la vida i ara ens adonem no estem massa preparats per l’aprenentatge continuat, defallim. 

Mireu, la insatisfacció avui en dia és una constant i si no pacifiquem aquest àmbit no ens en sortirem. Mirant la cara de la gent pel carrer o a les empreses, t’adones que tothom porta una cuirassa per repel·lir tot el que sigui forani, no previst, i l’egoïsme s’apodera del dia a dia. Te n’adones conduint, fent cua a una botiga, a la feina, tothom va a la seva i poca gent respecta les regles. En el fons no som mala gent simplement intentem sobreviure, l’entorn és competitiu, agressiu, i la tendència natural és a protegir-se. Per això és vital que ensenyem als més petits a crear un nou escenari on sàpiguen equilibrar millor les emocions, respectar als altres, resoldre els problemes, saber empènyer i saber cedir i tot un seguit d’elements que, com diem els escoltes, puguin deixar un món millor de com l’han trobat. Amén.    

M’escoltes?

A mesura que et fas gran no només guanyes experiència de la teva vida sinó també d’observar la dels altres. Hi ha gent amb més capacitat d’empatia i d’altra que no tant però, ens agradi o no, la relació amb els altres és una constant. Quan ets més petit intentes copiar als altres per ser integrat al grup, però a mesura que et vas fent gran vas prenent posicions pròpies, i pel que observo de gent més gran que jo, acabes fins i tot relativitzant molt allò que veus i fas més el que tu creus. 

Si us agrada com a mi el fet d’observar els altres, haureu vist i descobert coses que mai haurieu dit que una persona podia arribar a pensar o a fer, i l’autocontrol que has d’anar treballant per ser capaç d’entendre la gran diversitat que formem, és interessant però sovint és esgotadora. Jo que sóc un malalt de l’observació i la posterior crítica, a vegades no ben rebuda, m’he fixat que si parlem de comunicació, el principal problema que tenim, és que no ens escoltem

A mi m’agrada parlar molt, cert, però amb el temps estic aprenent a callar tot i que encara tinc molt marge de millora. Quan era més jove m’incomodaven molt els silencis i sempre havia d’omplir aquell buit dient alguna cosa, a poder ser enginyosa, perquè la conversa no defallís. Amb el temps m’adono que hi ha gent que mai diu res, mai opina, mai es queixa, o simplement parla a partir del que han dit els altres. Fins ara em pensava que eren tímids però començo a entendre que hi ha gent que necessita el seu temps per dir el que pensa.

El problema és que gent com jo no els deixem marge suficient perquè diguin la primera paraula i això és un problema. La gent que no diu res a vegades és la gent que, quan parla, diu les millors idees, però si no els deixem espai, no ho faran. Això en un grup de treball en qualsevol àmbit de la vida, és un element a corregir, perquè com sempre diem, tothom pot aportar el seu granet de sorra, però si no tenen ocasió de fer-ho, els perdrem. 

cavall

Connectacts o desconnectats?

Però si anem més enllà en el grau d’observació dels que ens envolten us adonareu que la majoria de persones tenen ganes d’explicar les seves coses i poc d’escoltar les dels altres. És un fet cada vegada més freqüent i preocupant. Certament estem vivint l’època de la història on estem connectats per més canals, però paradoxalment és quan més necessitat tenim de ser escoltats. Perquè? doncs la meva opinió és que la majoria de canals que fem servir per comunicar-nos són de baix nivell de profunditat, on primen els missatges curts, els likes o les imatges. I quan tenim un problema personal important, és molt complicat d’explicar amb una imatge o poques paraules, necessitem ser escoltats una estona llarga i això ara no és tant habitual com abans.

Les converses “presencials” fent un cafè per sort no s’han perdut però, hi ha certes persones que mai poden fer un cafè llarg amb una altra i acaben per guardar-se per a ells mateixos allò que realment els preocupa. De cara enfora, sobretot a les xarxes socials, publicaran tot tipus d’informacions estridents, sorprenents o mainstream per aparentar una certa normalitat social, però el que realment voldrien, seria una conversa amb tranquilitat i la gran majoria mai ho diran. 

L’interès pels altres

Poca gent pregunta, com estàs? i realment espera saber-ho de veritat. Ens movem massa amb convencionalismes i fórmules preestablertes i, a vegades, cal crear espais on no n’hi han. Potser pensareu que exagero però és que no parlo de la família o la gent més propera, parlo d’aquells companys de feina, veïns, botiguers i altres persones que passen pel nostre costat com si fossin transparents. Les veiem cada dia però mai ens hem parat a parlar-hi més d’1 minut. Ens estem educant en la desconfiança i la fredor pròpies d’una societat cada vegada més competitiva on mostrar el nostre interior és signe de feblesa, i això no ens porta a cap bon port. 

Tothom té necessitat de ser escoltat, encara que aparentment siguin persones fortes i segures, tots tenim maldecaps, problemes i pensaments que requereixen una conversa tranquila, sense intromissions ni mòbils, on poder compartir allò que ens preocupa. Siguem capaços de crear aquests espais en una vida atrafegada i plena de moments per no pensar. Els altres ens ho agrairan.

Les competències del futur

diana

Durant segles anteriors es formava a la gent perquè tingués els coneixements suficients per tal de poder fer la feina que li era encomanada, sovint per tota la vida la mateixa, i la seva evolució vital era perfeccionar aquella tècnica. L’educació estava encarada a això i com a sistema era força eficient. Ja fa uns anys que anem veient que això ha canviat però seguim aplicant, en molts casos, patrons similars als del segle XIX. Hi ha poques professions on aquest sistema segueixi obtenint bons resultats i segons la meva opinió són aquelles, que encara que han canviat, els continguts segueixen tenint un paper cabdal com pot ser un adovcat o un metge. Aquestes professions sense base teòrica són impossibles d’exercir. Evidentment han evolucionat perquè la complexitat i l’atenció personalitzada dels pacients d’un metge, per exemple, han canviat molt en un segle. Però hi ha altres professions o rols professionals que o han canviat molt o fins i tot abans ni existien. Van apareixent en funció de les suposades necessitats del mercat i els que vindran que encara no sabem.

Em voldria centrar en aquests nous perfils. D’entrada comentar que de forma molt improvisada el que estem fent és intentar encaixar vells perfils amb nous abrics i això està destinat, per dir-ho finament, a no ser òptim. Si només es tractés d’aprendre tècniques de màquines noves amb cursets es podria resoldre, però és que el repte és tenir treballadors i empreses culturalment diferents i això ja no és tant fàcil. 

A mi em fa gràcia quan llegeixo demandes d’ocupació i, a gent amb una formació totalment acadèmica, se’ls demana que siguin innovadors, creatius, que sàpiguen treballar en equip, capacitat d’adaptar-se als canvis, lideratge, etc. com pretenem que aquesta gent pel seu propi compte sàpiguen fet tot això? alguns ho tindran de forma natural però d’altres no i, puc afirmar amb certesa, que un títol no garanteix res de tot això, ni màsters ni postgraus, és per una altra via que s’adquireixen aquestes competències.

Mireu durant molts anys he estat vinculat al món del lleure, social i de l’esport, i aquests entorns sovint no prou valorats, són un cultiu de formació de competències transversals d’una importància clau en moltes persones. Són espais de formació no formal que, ben portats, modelen unes persones que necessitem de forma urgent. Qui ha passat per alguna entitat d’aquests àmbits es nota, està acostumada a debatre, a acceptar la diferència, a arribar a consensos, a cedir, a inventar, a passar a l’acció, a equivocar-se i un llarg etcètera. Qui mai s’ha trobat d’infant o jove en situacions on ha hagut d’espavilar-se, difícilment serà un treballador d’aquests que demanem a les empreses.  

Quan em dedicava a entrevistar candidats per fitxar per la meva empresa sempre se sorprenien perquè començava el currículum pel final, per aquella secció anomenada altres, hobbis o similars. Volia que m’expliquessin quines eren les seves passions reals i allà podia comprovar millor com era aquella persona. Si li brillaven els ulls explicant que feia muntanya, fotografia o jugar als escacs, era un perfil interessant per fitxar, perquè sabia que, si li aconseguia transmetre la mateixa passió que jo tenia per la meva empresa, tindria un treballador/a excel·lent. Si no tenia passió per a res difícilment m’interessava. És així de simple. Evidentment que una base formativa és important, no ho negaré mai, però avui en dia tothom té títols i no tothom és brillant dins d’una empresa. A més a més, els que hem tingut empresa sabem que al final els nous treballadors els has de formar pràcticament des de zero perquè el món educatiu i el laboral estan massa desactualitzats l’un de l’altre. Com bé sabeu, he donat classes a molts alumnes que s’han tret títols superiors però malauradament no en fitxaria més d’un 5% per la meva empresa, i tots amb títol! és així de trist. 

A vegades explico una cosa curiosa, si jugueu a dards ho sabreu però pels que no, us diré que la creença general és que la màxima puntuació d’una diana és al centre, però no és cert, el centre o “bulls eye” són 50 punts i en canvi la petita casella del triple 20 són 60 i no està al centre. És un reflex de la vida, apuntem a on tothom pensa que és l’èxit i a vegades cal se capaços de buscar objectius més eficients. 

Per sort sempre hi ha esperança i, molt a poc a poc, la cosa anirà canviant. Aquí teniu un article que parla de tot plegat i espero que inspiri a departaments de sel·lecció de personal a ser valents i apostar per les persones i no només pels títols.

“Las 15 grandes empresas que ya no exigen un título para contratar (y los motivos)”
https://blogs.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/tribuna/2018-08-27/15-grandes-empresas-que-piensan-que-el-titulo-universitario-no-sirve_1608595

També us deixo un petit vídeo on diferents experts parlen de quines competències es demanaran més en un futur:
“Cuáles son las competencias del futuro”

El canvi pel canvi

Avui en dia a les empreses i organitzacions està molt de moda parlar de canvis. Arriba un moment, en que la sensació general és que tot el que tenim no val i que cal construir des de zero la nova realitat. La meva visió, després d’uns quants anys d’experiència, és que aquest anhel de canvi ve provocat per dos grans motius; la sensació d’insatisfacció constant que tenim per la velocitat en la que vivim i sobretot l’alt grau d’incompetència en la gestió dins de les organitzacions.

Els humans volem dominar les situacions i no volem permetre que les situacions ens dominin a nosaltres. Aquest afany de poder temporal ens fa que prenguem decisions amb la intenció d’aturar el temps i tornar-nos a sentir segurs, però no ho aconseguim. L’única sortida que trobem moltes vegades és trencar-ho tot i tornar a construir però això és molt pitjor que intentar governar un tren en marxa.

En la majoria dels casos quan s’arriba a aquesta situació del que s’hauria de parlar és d’evolucions o upgrades més que de trencar la baralla. El canvi radical és una utopia en el 99% dels casos perquè el gran escull és canviar els marcs mentals de la gent. Si no tenim en compte això el canvi radical és una opció amb molt poques opcions d’èxit.

La famosa frase de “sortir de la zona de confort” està mal entesa perquè tots els éssers vius estem constantment buscant la zona de comfort i així ha de ser. És el punt de la vida on ens sentim segurs, feliços i amb plena capacitat d’actuar, és això el que volem no? en tot cas, si ens volem referir a sortir de posicions estancades, s’hauria de començar a parlar de “sortir de la zona d’apalancament o d’inactivitat” això sí. D’entrada si li demanem a la gent que surti de la zona de seguretat no els farà cap gràcia, som gent de costums, vitalment conservadors, busquem l’aixopluc i la seguretat. Obligar a la gent que surti d’aquí perquè tu manes més que ells és un error. EL GRAN CANVI és fer entendre a la gent que, dins de la seva seguretat, poden evolucionar. 

El gran problema d’arribar a aquest punt és que la majoria de persones que dirigeixen els canvis no tenen capacitat de lideratge emocional, es basen en marcs teòrics i utilitzen el seu poder per provocar els canvis. A mi em preocupa molt que en el món educatiu a tots nivells no s’incentivi més el lideratge personal que els continguts. Certament hi ha voluntat de millora però el problema és que als propis docents ningú els ha ensenyat a la facultat a liderar persones i això no s’aprèn en un curset d’estiu. Seguim pensant que els continguts donaran llibertat als individus i cada vegada és menys cert. El coneixement avui en dia és totalment accessible per a tothom, a diferència de segles anteriors, on només el tenien uns quants, però aquesta accessibilitat no ens està fent més competents per liderar persones, per tant, què fem malament?

noi

La primera reflexió que faig és que estem oblidant completament el treball interior i espiritual i, que ens agradi o no, tota la història de la humanitat ha vingut marcada per tenir alguna cosa superior en la que creure o veure’s petit. Quan et sents petit en algun moment de la teva vida, el teu nivell d’ego es rebaixa una mica i fa que des de la humilitat puguis escoltar als altres. Si en canvi et creus un Déu infalible et governa l’arrogància. En el procés d’ajudar als altres a créixer has de ser capaç d’entendre que els altres són una riquesa pel teu creixement personal però això té una premisa que és vèncer l’egoïsme que regna a tots nivells en la nostra societat. No parlo estríctament de religió, i menys al nostre país, en que està en un punt poc motivador, parlo de construir des de dins de les persones i no és gens fàcil.

La segona reflexió és la manca de capacitat de treball en equip que tenim. L’egoïsme no hi ajuda i la desconfiança en els nostres iguals, tampoc. És molt habitual desconfiar dels que tenim per sobre i de no col·laborar amb els que tenim al costat. Pràcticament ningú treballa en equip sinó que fem treball col·laboratiu, ens repartim la feina d’un projecte i després la posem en comú, això no és treballar en equip. El treball real en equip és jo per tu, tu per mi i tots per a tots. Si tu falles jo m’enfonso, si t’ajudo ens en sortim. Aquestes màximes escassegen molt en el món educatiu i en el món professional, repeteixo, perquè hi ha una manca de líders humans brutal.

La tercera reflexió és la poca capacitat de discernir entre les coses urgents i les importants. És un clàssic ho sé, però no ho acabem de resoldre. Tenim una molt mala capacitat de mesurar l’impacte que tindran les nostres accions o decisions respecte la inversió d’esforç, temps o diners, que suposen. A vegades accions molt fàcils provoquen un gran impacte i en canvi grans projectes amb molt cost incorporat, gairebé no creen efecte. En les grans reunions que fem quan decidim els passos a seguir no valorem bé l’impacte que tindran, i sovint, decidim per inèrcia i no per impacte. El problema és que la gent que tenim per sota veuen clarament que ens estem equivocant, però com que no tenim en compte la seva opinió, tirem endavant.

La quarta i última reflexió va lligada amb l’anterior. Quin marge de participació REAL té la gent dins de la nostra organització. Fer consultes i enquestes però que després no tenim en compte no serveix per a res. Escoltar a la nostra gent ens permet tenir una visió més directa del que està passant, però com que a vegades no ens agrada escoltar crítiques, posem una paret entre ells i nosaltres com si no hagués passat res. Gran error. El problema hi segueix sent encara que mirem cap a una altra banda.

Resumint, si per impulsar un canvi important dins de la nostra organització no tenim en compte a les persones d’una forma eficient, no hi haurà un canvi real i estarem pitjor que abans. Haurem desgastat a tothom, haurem perdut diners i sobretot, credibilitat. Us animo a afrontar processos de transformació d’una forma sostenible, i tenir paciència per obtenir bons resultats. Les presses, ja sabeu, són males conselleres.

Recursos audiovisuals per a presentacions

Sovint molts de nosaltres necessitem vestir alguna presentació, document, dossier amb recursos gràfics, imatges, vídeos, efectes de so, músiques o altres elements que facin més atractiva la nostra presentació o contingut. El més habitual en aquests casos és que anem al cercador de Google, escrivim el que necessitem, i sense pensar-hi més ho posem a dins del document en el que estem treballant. El problema és que la majoria de vegades no tenim en compte que aquell contingut que hem fet servir té drets d’ús i/o distribució, per tant no l’hauríem de fer servir.

Alguns estareu pensant que no feu cap mal si poseu un parell de fotos a un powerpoint d’ús intern per fer una classe pels alumnes per exemple, i teniu raó, però el problema és que aquest document no acaba sent d’ús intern, el pengem a Moodle, sites, nets o altres repositoris d’accés multiusuari i sovint de forma pública amb un simple enllaç. Tampoc garantim quin ús en faran terceres persones que tenen accés a aquest document, per tant, el millor és fer servir materials que no estiguin subjectes a drets d’autor els anomenats CREATIVE COMMONS.

El problema de molts de vosaltres és que potser ara mateix no sabeu com cercar imatges lliures de drets o com saber si en tenen o no. Per això faig aquest article. Actualment quan cerqueu imatges per Google i feu clic en una concreta a sota apareix un text d’advertència que diu “És possible que les imatges estiguin subjectes a drets d’autor” però molt poca gent fa servir una opció de Google imatges que permet cercar imatges per tipus de llicència.

Però si ho utilitzeu veureu que la quantitat d’imatges interessants que mostra com a trobades és molt minsa perquè la gran majoria d’imatges que apareixen a Google tenen drets.  Per tant cal, de moment fer servir alternatives, i hi ha webs especialitzades en continguts lliures de drets o amb drets creative commons.

 

Recursos per ús de continguts legals:

Imatges i fotos
https://www.pexels.com – Imatges CC fins i tot per a fins comercials.
https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Images – Imatges Creative Commons
http://recursostic.educacion.es/bancoimagenes/web – Banc d’imatges i sons del Ministerior de Educación de España
Músiques i sons
https://freesound.org – Sons fets per usuaris que els comparteixen. És gratuït però cal donar-se d’alta.
http://freemusicarchive.org – Músiques de tot tipus per estils amb drets creative commons.
https://musopen.org/music – Pàgina de partitures i gravacions de música clàssica.

http://bbcsfx.acropolis.org.uk – Si busqueu son una mica retro. Aquí n’hi ha 16.000
Lletres i títols

https://www.dafont.com/es – Hi ha milers de tipografies amb diversos tipus de llicències.
https://www.canva.com – Per crear títols i portades xules i modernes

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aprenem i emprenem?

Quasibé tothom passa per l’escola i després va a parar al món laboral, o sigui, a la vida real, on malauradament no sempre hi ha examens de recuperació ni professors comprensius perquè hem passat una mala nit i no podem fer l’examen en condicions.

Molts de nosaltres estem des dels 3 fins els 16 anys com a mínim, anant a l’escola i, segons el meu humil criteri, és massa temps seguint un mateix sistema de funcionament. M’explicaré. El sistema educatiu actual es basa, majoritàriament, en aprendre uns continguts que cal reproduir fidelment en els examens. Si no tens memòria o tens poca capacitat retentiva lectora o matemàtica, suspens. Deixeu-me dir que això em passava a mi quan estudiava. Per tant, era un mal estudiant, i en conseqüència, mai faria res a la vida. Per sort no ha estat així.

Em fa l’efecte que malgrat els super innovadors crèdits de sintesi, sortides culturals i altres recursos que es fan servir a l’escola, si no aprens exactament els continguts de l’assignatura, suspens. De moment és així perquè no hi ha altres elements per avaluar l’aprenentatge, o si més no, no s’utilitzen massa o no compten tant.

Quin és el problema? Doncs que quan et fas grandet veus que molts dels emprenedors que coneixes éren mals estudiants i molts d’ells fracassos escolars tipificats. En canvi, els que retenien bé la informació, els ha passat dues coses; o han fet professions on aquesta habilitat és molt necessària, com metges, advocats, etc. o són treballadors amb una titulació però amb molt poca iniciativa, capacitat per innovar i amb poques ganes d’aprendre. Estan còmodes amb el que tenen i veuen i per tant no cal canviar res i perdre la seguretat obtinguda. Sé que són afirmacions molt generalistes, poc demostrables, i per sort amb moltes excepcions, però la meva percepció sovint és aquesta.

Perquè explico tot això? Doncs perquè no pot ser que a l’escola no es treballi prou l’emprenedoria (que no vol dir muntar una empresa) si no tenir una actitut generadora de valor, de tenir idees i a més a més tenir la valentia de passar a l’acció i fer-les realitat, de ser capaços d’acceptar el propi fracàs com un punt de partida del següent èxit, etc. Ells han après que si suspens, ets un fracassat. I no hauria de ser així. La lectura hauria de ser: com que no has superat aquest llistó, cal que t’esforcis més la propera vegada per superar-lo. Perquè algú faci això li cal motivació, i moltes vegades no sabem com fer-ho, sobretot amb els alumnes que no són aprenedors, si no emprenedors.