Les competències del futur

Durant segles anteriors es formava a la gent perquè tingués els coneixements suficients per tal de poder fer la feina que li era encomanada, sovint per tota la vida la mateixa, i la seva evolució vital era perfeccionar aquella tècnica. L’educació estava encarada a això i com a sistema era força eficient. Ja fa uns anys que anem veient que això ha canviat però seguim aplicant, en molts casos, patrons similars als del segle XIX. Hi ha poques professions on aquest sistema segueixi obtenint bons resultats i segons la meva opinió són aquelles, que encara que han canviat, els continguts segueixen tenint un paper cabdal com pot ser un adovcat o un metge. Aquestes professions sense base teòrica són impossibles d’exercir. Evidentment han evolucionat perquè la complexitat i l’atenció personalitzada dels pacients d’un metge, per exemple, han canviat molt en un segle. Però hi ha altres professions o rols professionals que o han canviat molt o fins i tot abans ni existien. Van apareixent en funció de les suposades necessitats del mercat i els que vindran que encara no sabem.

Em voldria centrar en aquests nous perfils. D’entrada comentar que de forma molt improvisada el que estem fent és intentar encaixar vells perfils amb nous abrics i això està destinat, per dir-ho finament, a no ser òptim. Si només es tractés d’aprendre tècniques de màquines noves amb cursets es podria resoldre, però és que el repte és tenir treballadors i empreses culturalment diferents i això ja no és tant fàcil. 

A mi em fa gràcia quan llegeixo demandes d’ocupació i, a gent amb una formació totalment acadèmica, se’ls demana que siguin innovadors, creatius, que sàpiguen treballar en equip, capacitat d’adaptar-se als canvis, lideratge, etc. com pretenem que aquesta gent pel seu propi compte sàpiguen fet tot això? alguns ho tindran de forma natural però d’altres no i, puc afirmar amb certesa, que un títol no garanteix res de tot això, ni màsters ni postgraus, és per una altra via que s’adquireixen aquestes competències.

Mireu durant molts anys he estat vinculat al món del lleure, social i de l’esport, i aquests entorns sovint no prou valorats, són un cultiu de formació de competències transversals d’una importància clau en moltes persones. Són espais de formació no formal que, ben portats, modelen unes persones que necessitem de forma urgent. Qui ha passat per alguna entitat d’aquests àmbits es nota, està acostumada a debatre, a acceptar la diferència, a arribar a consensos, a cedir, a inventar, a passar a l’acció, a equivocar-se i un llarg etcètera. Qui mai s’ha trobat d’infant o jove en situacions on ha hagut d’espavilar-se, difícilment serà un treballador d’aquests que demanem a les empreses.  

Quan em dedicava a entrevistar candidats per fitxar per la meva empresa sempre se sorprenien perquè començava el currículum pel final, per aquella secció anomenada altres, hobbis o similars. Volia que m’expliquessin quines eren les seves passions reals i allà podia comprovar millor com era aquella persona. Si li brillaven els ulls explicant que feia muntanya, fotografia o jugar als escacs, era un perfil interessant per fitxar, perquè sabia que, si li aconseguia transmetre la mateixa passió que jo tenia per la meva empresa, tindria un treballador/a excel·lent. Si no tenia passió per a res difícilment m’interessava. És així de simple. Evidentment que una base formativa és important, no ho negaré mai, però avui en dia tothom té títols i no tothom és brillant dins d’una empresa. A més a més, els que hem tingut empresa sabem que al final els nous treballadors els has de formar pràcticament des de zero perquè el món educatiu i el laboral estan massa desactualitzats l’un de l’altre. Com bé sabeu, he donat classes a molts alumnes que s’han tret títols superiors però malauradament no en fitxaria més d’un 5% per la meva empresa, i tots amb títol! és així de trist. 

A vegades explico una cosa curiosa, si jugueu a dards ho sabreu però pels que no, us diré que la creença general és que la màxima puntuació d’una diana és al centre, però no és cert, el centre o “bulls eye” són 50 punts i en canvi la petita casella del triple 20 són 60 i no està al centre. És un reflex de la vida, apuntem a on tothom pensa que és l’èxit i a vegades cal se capaços de buscar objectius més eficients. 

Per sort sempre hi ha esperança i, molt a poc a poc, la cosa anirà canviant. Aquí teniu un article que parla de tot plegat i espero que inspiri a departaments de sel·lecció de personal a ser valents i apostar per les persones i no només pels títols.

“Las 15 grandes empresas que ya no exigen un título para contratar (y los motivos)”
https://blogs.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/tribuna/2018-08-27/15-grandes-empresas-que-piensan-que-el-titulo-universitario-no-sirve_1608595

També us deixo un petit vídeo on diferents experts parlen de quines competències es demanaran més en un futur:
“Cuáles son las competencias del futuro”

Compartir a les xarxes:

Pau Font